COMENÇAR DE ZERO (1ª Premi Sambori Marina Baixa 2022- 2023)
Hui
és 25 de novembre del 2022 i ens trobem en un Congrés a València contra
l’eliminació de la violència masclista. Després de prendre un esmorzar al qual
ens ha convidat l’organització, comença l’exposició de quatre relats sobre
la vida d’algunes dones afganes.
La gent, expectant, està atenta quan presenten
una dona que porta hiyab. Ella és Gulali Hotak, jutgessa, exdirectora del
Tribunal de la Policia Primària de Kabul i, actualment, exiliada al nord de
Madrid amb la seua família més propera.
Abans de començar hi ha un silenci,
la seua veu va esdevenint cada vegada més feble, entretallada i, finalment, arranca
a plorar mentre demana disculpes al públic assistent. La seua traductora li acosta
un got d’aigua, beu i, entre llàgrimes,
intenta tornar a parlar:
Des
de fa ja més d’un any, les dones afganes no podem treballar, ni estudiar. Les
xiquetes ja no van als col·legis a partir dels 12 anys, ni les joves poden
continuar assistint a les classes de la Universitat. Ara la llei islàmica o “sharia”
decideix el futur de totes aquestes dones, joves i xiquetes a causa del règim
talibà.
Igual que les seues
companyes, la jutgessa va posar la seua vida en perill. Sense pensar-s’ho va
eliminar i cremar la documentació del seu despatx, va fer les maletes i, amb
els passaports per poder arribar a Europa, va fugir amb tota la seua família a
Espanya.
I, una mica més
sobreposada, continua explicant:
-Per
a la societat afgana les dones som nul·les de ple dret, no tenim llibertat. Hofiany,
col·lega de carrera, va fugir embarassada, als pocs dies d’arribar a Madrid va
nàixer la seua filla.
Nerabi
era funcionària de presons i un dia, de nit, va desaparèixer després de rebre
una trucada al mòbil de la feina.
La
meua veïna Helena, encara es troba al seu poble, on no pot eixir de casa sense
anar de la mà del seu marit o del seu fill.
I la iaia Safia ha de parlar amb la família
des d’un telèfon amagat davall del llit.
A
la República Islàmica d’Afganistan hi ha 270 dones jutgesses amenaçades de
mort. Jo no escric res a les meues xarxes socials per temor a represàlies. Les
limitacions imposades pels talibans impedeixen que les dones treballen i
alimenten la família. Han acabat amb les il·lusions de tota una generació de
dones. Nosaltres som les supervivents, tenim sort que podem posar veu a totes
les altres que no seran mai refugiades i que estan patint sense tenir cap
eixida ni futur.
Estic
ací per a demanar-vos que junts lluitem contra el Règim talibà que ens assetja,
oprimeix i discrimina. Han augmentat els matrimonis forçosos, hem abandonat els
nostres estudis, som culpables i, fins i tot, executades només pel fet de ser
dones. Necessitem assistència sanitària...I tantes altres coses!
Per
favor, suplique a la Humanitat i als governs que no ens donen l’esquena. Els
nostres drets fonamentals estan sent violats.
Conteu
amb nosaltres per a estudiar que necessiten les dones, com ajudar-les, crear
xarxes de suport, solucions i per a visibilitzar la situació que estem patint.
L’esforç que ara fem ajudarà generacions
de futures dones i xiquetes a l’Afganistan.
I, per acabar, cal que recordem
també a Mahsa Amini, iraniana de 22 anys, que va ser arrestada a Teheran i
colpejada, fins a la mort, per la policia, per no portar el seu vel
correctament posat.
Gràcies
a totes i a tots!
L’auditori
esclata en un gran aplaudiment i els nostres cors quedaren sacsejats en aquells
moments. Per tant, jo no podia desaprofitar aquesta ocasió per a donar a
conéixer als valencians i a les valencianes la història de la Gulalai i de
totes les xiques afganes.
L’esperança d’avançar per
la igualtat d’oportunitats entre dones i homes queda en un horitzó incert.
Gulali ha començat una
nova vida després d’haver deixat la seua casa, el seu treball, la seua terra,
els seus éssers estimats i coneguts; però no perdrà mai les seues ganes de
viure.
Comentarios
Publicar un comentario